No time in a no place

Nights after coming back from Cherso’s refugee camp, in Greece

14360490_1036011616516662_478829517_o
Photography by Basel Ahmad Araj, from the refugee camp in Cherso (Greece), where he is living for the moment.

A gust of hot wind licks my feet when I try to sleep. It entered through the open balcony and has touched my body like the breath of a lost dog. I wonder if it is the only thing that I have left from Summer: the wet sticky suffocation of Barcelona’s nights in an attic, as if the same suffocation from Greece had flew with me on the plane back Continua llegint “No time in a no place”

Anuncis

Sin tiempo en un no-lugar

Noches a la vuelta del campo de refugiados de Cherso, Grecia

14360490_1036011616516662_478829517_o
Fotografía de Basel Ahmad Araj, del campo de refugiados de Cherso (Grecia) donde vive temporalmente

Una bocanada de aire caliente me lame las plantas de los pies cuando intento conciliar el sueño. Ha entrado por el balcón abierto y me ha rozado el cuerpo como el aliento de un perro perdido. Me pregunto si no será solo eso lo que me queda del verano: la húmeda asfixia pegajosa de las noches barcelonesas en un ático, como si la misma asfixia de Grecia hubiera volado conmigo en el avión de Continua llegint “Sin tiempo en un no-lugar”

Sobre dubtes i preguntes

Reflexions després de la conferència de Chigozie Obioma al CCCB

llibres

«Creus que el teu reconeixement com a autor és perquè ets negre, o per la teva qualitat com a escriptor?». Hi ha preguntes que només pot formular una persona negra, o bromes que només poden fer els gais, o la típica observació «això és que t’ha de venir la regla», que només poden fer les dones.

Quan un noi del públic va preguntar això a Chigozie Obioma, ell va riure i va dir: «m’agrada pensar que se’m valora com a autor pel que escric», una manera de respondre que duu implícit el dubte Continua llegint “Sobre dubtes i preguntes”

“La conjura de los necios” i les rialles pel carrer

«Lo aprendiste todo, Ignatius, todo,

salvo cómo debe comportarse un ser humano».

John Kennedy Toole

 

Sovint em costa endinsar-me en un llibre. Escric això a mode de confessió i, com la majoria de confessions, té un cert deix d’avergonyiment, però he de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda. Tot i així, sempre tinc un llibre que, més abduïda o més distreta, m’estic llegint. «Desconfieu de l’avorriment», va dir una professora de literatura. Vaig pensar sí, és veritat. Em puc avorrir llegint passatges carregosos de llibres que són -i no ho estic discutint- clàssics. No deixen de ser-ho, de clàssics, encara que no m’enganxin i no me’ls llegeixi d’una tirada en una nit en què, fins i tot, em facin oblidar que tinc son. És més: ni tant sols significa que deixin d’interessar-me quan es dóna aquest cas.

Però, tanmateix, parlant de lectures, cal afirmar l’altra cara d’aquesta idea: No desconfieu mai del divertiment Continua llegint ““La conjura de los necios” i les rialles pel carrer”