Aquí teniu el conte que vam fer el tercer trimestre al Taller de Fem un conte amb les nenes de l’Ateneu Harmonia! Espero que el gaudiu com ho vam fer nosaltres! Escrit, il·lustrat i editat per Estela, Èlia, Nayeli, Marina, Alexandra, Abril, Neus i Ona.
Ser una bona pirata no és tan fàcil… Com es fa per pescar un tresor? Què passa si el teu vaixell de vela se’n va mar enllà? Com s’han de solucionar les coses amb els animals marins? Aquesta història és plena d’aigua, de monedes d’or, de peixos, de pops i de pirates… és la història de com l’oceà va començar a brillar i a brillar, i com va ser que finalment el van anomenar « l’oceà daurat » !
Hi havia una vegada una pirata que es deia Alícia. Navegava per tots els mars amb
el seu vaixell de vela i coneixia totes les aigües salades del món, ja que havia
donat moltes i moltes voltes. Un dia que el mar estava tranquil, la pirata Alícia es
va posar a mirar els peixos. N’hi havia de molts colors, li feia gràcia veure com
s’ajuntaven i se separaven i com escapaven de la proa del seu vaixell. De sobte, al
fons de tot, va veure una cosa que no era pas un peix: brillava molt, i tenia forma
de capsa i un pany i… era un tresor!!!
La pirata Alícia volia agafar-lo, però no hi havia manera: cap xarxa ni cap canya
eren prou per arribar a agafar el tresor. Així que, sense pensar-s’ho dues
vegades, la pirata Alícia ― que era molt valenta ― va llançar-se a l’aigua per anar
a buscar el tresor amb les seves pròpies mans per després poder tornar al vaixell
carregada d’or.
Quan estava molt a punt d’arribar al cofre del tresor, després de nedar molt i
amb les galtes ben inflades d’aire, va aparèixer inesperadament la Popeta
Petiteta. La Popeta Petiteta, en realitat, era una pop força gran i coneguda per
aquells mars. Amb els seus tentacles plens de ventoses va agafar el tresor abans
que la Pirata Alícia i se’l va menjar d’un cop. La pirata es va enfadar: “Ei! Jo
l’havia vist primer!”, però la Popeta Petiteta feia com si sentís ploure. “Ei, Popeta
Petiteta! ― seguia l’Alícia ― aquest tresor és meu!”
La Popeta Petiteta, que ja feia per marxar cap a una altra banda, es va acabar enfadant amb la insistència de la pirata Alícia. Devia tenir un mal dia, o potser és que no trobava prou peixos i tenia molta gana, perquè resulta que també es va menjar la pirata Alícia: va enroscar-li el cos amb un dels seus vuit tentacles i, tal com havia fet amb el cofre del tresor, va empassar-se-la d’un cop.
Dins la Popeta Petiteta tot era força fosc i tou. La pirata Alícia pensava en el seu
vaixell. Ben segur que ja no el tornaria a trobar! Ara tenia el tresor entre les
mans, però… de què li servia, si no podia sortir de dins aquell tros de pop? Llavors
se li va acudir una idea: faria moltes pessigolles a la Popeta Petiteta, a veure si
així aconseguia sortir-ne. De seguida que la pirata va començar a fer pessigolles a
la Popeta, aquesta va començar a sacsejar-se i a riure tant, que semblava que hi
hagués un terratrèmol dins la seva panxa: la pirata i el tresor anaven amunt i
avall fent batzegades fins que, de sobte, el cofre es va obrir i van sortir totes les
monedes d’or.
Monedes de totes mides rodolaven per tot arreu, i mica en mica s’anaven escolant
pels tentacles de la Popeta Petiteta i sortien enfora, inundant tot el mar. La pirata
Alícia s’ho va passar tant bé que va decidir quedar-se dins la panxa de la seva
nova amiga: així no necessitaria el seu vaixell que havia perdut, i quan la Popeta
Petiteta menjava peixos de colors la pirata Alícia es divertia jugant amb ells! I
així va ser com es va crear el que els mariners en diuen “l’oceà daurat”, un gran
mar amb un fons que brilla, i des d’on la Popeta Petiteta i la pirata Alícia van
començar una gran amistat i un llarg viatge!
NúRIA CURCoLL 