L’acollida

IMG_20160717_142339

*Aquest relat ha sortit publicat a la Revista Lemúria núm. 4!

 

Qui hi havia, darrere la porta?

La muntanya era freda, es diferenciava del cel per l’absència d’estrelles; una taca de silenci enmig del centelleig. Sentia la presència vertical caient-li sobre el clatell, mentre avançava. Les seves petjades sobre la neu verge havien fet el so d’una mossegada a la poma vermella. Ara ja s’havien barrejat amb els rastres aplanats d’altres caminants, cada renglera de soles de sabata provinent d’un lloc diferent.

Qui hi devia haver, darrere la porta?

Sentia els ossos de cartró que es doblegaven per tot arreu. El camí havia estat llarg i solitari. I a cada arbre que havia deixat enrere, havia abandonat un somni, una idea, un amor. Li havia costat arrossegar tot el seu pes quan feia pujada, i li havien grinyolat els genolls frenant-lo a les baixades. I allà, sense atrevir-se encara a obrir-la, notava per fi el terra pla sota els seus peus desgastats.

Qui vivia, darrera la porta?

Les parets eren de pedra. Pedres antigues encaixades unes sobre altres aguantant el temps. La teulada era feta de teules trencades. La porta era de fusta massissa, amb frontisses de ferro forjat, i el seu contorn brillava: una lluminositat càlida s’escolava des de dins.

Qui trobaria, darrere la porta?

No sabia si havia de trucar amb els nusos dels dits, o si empenyent la fusta amb el palmell obert n’hi hauria prou per obrir i deixar-se engolir per la llum càlida i unes veus que començava a sentir, i l’olor de brou que, sense motiu, donava per fet que ennuvolava l’interior. Allà dempeus, anava oblidant les llagues i les ferides.

—Entra, que fa fred.

Va dir una veu, greu i amical. Unes ombres tentinejaven al llindar. El pit se li va omplir d’escalfor, va acostar-se i finalment va obrir. La llum l’encegà, i al tornar a obrir els ulls va veure una taula gegant al mig d’una sala immensa. Quan havia mirat la cabanya des de fora, no s’havia pogut imaginar que fos tan espaiosa. Hi havia gent que ballava. Gent que es mirava als ulls. Nens que provaven de pelar una taronja que els esquitxava. Noies que plegaven una carta i se la guardaven al pit. Homes que ploraven, alguns de tristesa. Velles que seien i somreien mirant per la finestra. Un home gran va acostar-s’hi i li va allargar un got de vi, que va provar de seguida. Era el millor vi que havia tastat mai, regust àcid.

—Aquí hi tens un lloc —així doncs, la veu greu i amical era d’aquell vell amb barba—, seu i descansa. Beu, menja, enraona. Ja et pots aturar.

—Qui… Vull dir, on…? —havia oblidat casa seva, havia oblidat el seu nom, ja no recordava la nit de fora ni la muntanya que sotjava.

—És només un refugi. Ja ho veus, tots som aquí dins. Hi deu quedar ben poca gent a la terra desemparada. Venim de tot arreu. Tots fugim d’un lloc.

—I on anirem, després?

—Em sembla que, un cop més, haurem de buscar un nou refugi. Avancem així, refugint.

Aquest relat ha sortit publicat a la Revista Lemúria núm. 4!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s