“La conjura de los necios” i les rialles pel carrer

«Lo aprendiste todo, Ignatius, todo,

salvo cómo debe comportarse un ser humano».

John Kennedy Toole

 

Sovint em costa endinsar-me en un llibre. Escric això a mode de confessió i, com la majoria de confessions, té un cert deix d’avergonyiment, però he de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda. Tot i així, sempre tinc un llibre que, més abduïda o més distreta, m’estic llegint. «Desconfieu de l’avorriment», va dir una professora de literatura. Vaig pensar sí, és veritat. Em puc avorrir llegint passatges carregosos de llibres que són -i no ho estic discutint- clàssics. No deixen de ser-ho, de clàssics, encara que no m’enganxin i no me’ls llegeixi d’una tirada en una nit en què, fins i tot, em facin oblidar que tinc son. És més: ni tant sols significa que deixin d’interessar-me quan es dóna aquest cas.

Però, tanmateix, parlant de lectures, cal afirmar l’altra cara d’aquesta idea: No desconfieu mai del divertiment. Aquesta frase la dic jo, no me l’ha dit ningú, i suposo que és perquè no cal, perquè tothom confia en allò que li interessa i que li fa riure, i és obvi. Aquí, al meu entendre, no cal filar prim entre clàssics, best-sellers, gèneres o temàtiques. Cadascú escull per ell mateix.

Dit això començo a anar al gra, que ja toca: darrerament m’he pixat de riure llegint La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. He deixat anar riallades sense provar de dissimular ni un moment (per què ho hauria hagut de fer?). Gent al metro, o pel carrer (tinc el costum de llegir caminant), s’ha sorprès veient-me riure d’aquella manera tota sola. Recordo en especial un vespre que, asseguda a la terrassa d’un bar, esperant un amic, endinsada completament en la lectura, no me’n vaig adonar que reia ben fort fins que els de la taula del costat es van encomanar de les meves rialles i vam acabar tots rient com ximplets.

conjuranecios
Il·lustració de Ed Lindlof (edició original)

La veritat és que l’edició que tinc no convida a llegir (sóc de les finolis que s’agobien quan les pàgines d’un llibre tenen poc marge i lletra petita, per més que molts llibres m’hagin tombat la finoleria per terra), però després de la primera pàgina, Ignatius Reilly, qui quan creus que ja no et pot sorprendre més, va i et sorprèn més!, i també els personatges del seu voltant (la seva mare -vellesa adolescent-, Mancuso -desesperat per trobar una mica de dignitat professional pels racons del Barri Francès de Nova Orleans-, el matrimoni Levy -aguantant-se i atacant-se mútuament amb xantatges de totes les baixeses emocionals-, la señorita Trixie -una vella sorda que exigeix silenci a tort i a dret- o el genial Jones -el negre que escombra el terra d’un prostíbul, i que tal com diu Walker Percy al pròleg, no té cap traç de caricatura racista-, entre molts altres) em van segrestar completament cada minut tonto que tenia lliure a més de l’estona llarga que cada dia dedicava a engolir capítols. I no només per la diversió, sinó perquè aquesta no deixa de ser, si bé la més palpable, tan sols la primera de les moltes capes que té la novel·la. Darrere d’una en surt una altra, i la simplicitat característica de les rialles més sinceres, prové de la rica complexitat del text i la trama.

Els personatges són com pedaços embastats que, com més avança la història i més es tensa el fil, més s’acosten els uns als altres i, tal com fan les teles, s’arruguen i es molesten. Però, al cap i a la fi, encaixen i fan una sola peça que, magnífica i desoladora, fa riure. I fa riure, crec fermament, perquè està escrita en serio, i perquè toca alguna cosa de veritat (per no dir molta). I ens hi reconeixem i hi reconeixem els altres en trets dels personatges, en la societat ridícula i tan poc organitzada, tan poc coherent i alhora sempre amb els mateixos problemes eterns, els mateixos retrats: les desigualtats socials, les relacions edípiques amb regust d’impulsos assassins, la incomprensió i els mals entesos, els egocentrismes infantiloides generalitzats, els tabús sexuals que acaben sent inútils. I amb aquest auto-reconeixement, de sobte, un se n’adona que, per un efecte rebot, mentre riu s’està mofant molt sanament d’un mateix i de les situacions i persones que han passat incidint més o menys per la seva vida amb, sovint, un cert patiment. Llavors és com si Ignatius, l’home més antisocial imaginable, ens reconciliés amb l’espècie humana.

I tot això escrit amb aquest llenguatge elevat i barroer, i posant en dubte les virtuts dels cercles cultes, i les virtuts dels cercles dardaires (paraula que estreno i que resulta que vol dir callejero), i les dels cercles reivindicatius i alternatius, i les dels que estan fora de qualsevol cercle i orbiten perduts socialment en algun altre pla. En aquesta novel·la, és com si res no tingués sentit, i alhora tot en té tant!, i dins el rebombori hi ha aquesta mena de justícia estrafolària que finalment posa tothom a lloc gràcies als errors dels altres, i ningú no se n’adona de a qui li ha d’agrair aquesta bona o mala intenció anònima que li atorga una mena de recompensa o de merescut. Només l’anul·lat señor Levy i parcialment la señorita Trixie, des de la seva ment senil, entenen alguna cosa.

L’humor intel·ligent i gens fàcil es combina amb una mena d’atmosfera patètica i trista que no se sap si ve d’Ignatius o de Toole, tal com diu també el pròleg de Percy, d’on finalment prenc les paraules per acabar:

No sé si utilizar el término comedia (aunque comedia es), pues el hacerlo implicaría que se trata simplemente de un libro divertido, y esta novel·la es muchísimo más. Decir que es una gran farsa estruendosa de dimensiones falstaffianas sería una descripción más exacta, se aproximaría mucho más al término «commedia».

Qui sap si la meva següent lectura em seduirà com aquesta però, en tot cas, sé que alguna cosa genial de La conjura de los necios només es troba a La conjura de los necios.

ignatius reilly

Anuncis

2 respostes a ““La conjura de los necios” i les rialles pel carrer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s