“Carol” i el cinema de l’olfacte

http://t0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcRpZ1zAKQT79-Eta6cTswgUPsB2R7hfxzIcxxowkpLr9xixJDj2
pòster de la pel·lícula (font: Wikipedia)

Haver-me trencat el peu m’ha portat, entre altres coses, a anar al cinema. No hi vaig mai, per una qüestió econòmica i tecnològica (sempre penso que, si puc mirar qualsevol pel·lícula per internet, els diners que em gastaria amb cinema més val que me’ls gasti en teatre. Però desafortunadament també hi vaig molt poc, al teatre).

El cas és que ahir vaig anar a veure Carol. És pausada, una mica depriment, i encara que el tema central pugui semblar la relació homosexual i la repressió social d’aquesta, jo vaig prendre com a tema principal la (in)compatibilitat entre la joventut i la maduresa.Potser perquè m’hi sento més atreta, vaig escollir aquesta lectura. Cadascú, la seva. Totes són dins la pel·lícula, independentment de Todd Haynes (director) i, és clar, lluny de saber la intenció de Patricia Highsmith que, sense haver llegit la seva novel·la en la que es basa el llargmetratge, imagino que deu haver quedat darrere el vidre que hi ha darrere el vidre que hi ha darrere el vidre.

El fet que siguin dues dones, i malgrat les dificultats socials i emocionals que això comporta, ho percebo com l’oportunitat de treballar narrativament en la mateixa escala de color. (A veure, metàfora xorra que tinc clara dins el meu cap i que no sé si quedarà bé plasmada en paraules:) Si pel fet de ser dones les dues són groc, posem per cas, la diferència entre elles recau en el nivell que es troben en l’escala d’aquest color. Estan, per exemple, en graus de saturació o de llum diferents: la maduresa i la joventut; l’experiència i la inocència; i, fins i tot, una o una altra classe social. Mentre que un home i una dona haguessin estat directament a diferents colors, el groc i el verd, per dir alguna cosa. I la saturació i la lluminositat hagués quedat en segon terme, perquè el que hauria ressaltat és la diferència entre els colors, no la diferència del grau en una mateixa escala. Un home amb les seves condicions socials, una dona amb les seves condicions socials. Hagués estat del tot diferent.

Therese (Rooney Mara), vestida amb pijama de quadres, serrell recte i una cinta al cap, és una nena. Una nena que no sap què vol, que no sap qui és, que no ha configurat encara la pròpia identitat. I Carol (Cate Blanchett) se simplifica, al final, en una mare mancada de filla. “Ja ho entendràs quan siguis gran”, li diu a la seva jove amant. No serà fins que Therese faci un pas endavant (un altre pentinat, una altra roba, una nova feina, una independència emocional) que les dues dones podran desfer-se d’aquesta relació materno-filial. No serà fins que Therese aprengui a dir “no”, que podrà gaudir quan diu “sí”.

Però… a banda de la lectura que en pugui fer de la pel·lícula… el que em va xocar de l’experiència ahir al cinema, és una cosa allunyada de tot el que he dit fins ara. Resulta que, en un moment, Carol s’estira al llit al costat de Therese i es miren un moment abans d’adormir-se. I pam: vaig sentir una olor dolça de pell o de roba, en tot cas de dona. Potser va ser simplement l’olor de la senyora de la fila de davant, o de la de darrere. Potser va ser alguna connexió neurològica dins meu que m’ho va fer sentir, alguna olor guardada pels racons de la meva memòria i que, per alguna associació qui sap si rebuscada, va revenir-me en aquell moment. La cosa és que, poc després, Carol obria la porta del bany amb els cabells molls i una tovallola enrotllada, i el vapor de la dutxa removia l’aire per darrere seu. Seguidament Therese olorava d’amagat un jersei d’ella. I baixaven a esmorzar a la cafeteria de l’hostal on hi havia croissants i suc i cafè, o el que fos. Llavors vaig pensar: i si hagués pogut sentir l’olor del vapor i el xampú, l’olor del jersei de la maleta de la Carol, l’olor del cafè i de pa torrat, o de tapisseria quan tornaven a pujar al cotxe?

Potser seria trair els principis de l’art narratiu, en qualsevol format: una part (la important) de la història la configura el receptor, i l’espai de llibertat i d’imaginació (creació) d’aquest s’ha de respectar i ha de ser personal, i igual que hi ha tantes Ofèlies com actrius (i actors), també n’hi ha tantes com espectadors. Però, per un moment, imagino com seria el passi d’una pel·lícula en un espai que comptés de petits sortidors d’aire que desprenessin certes olors. Amb moderació, clar, res empallegós. I no totes les olors, tampoc m’agradaria agobiar-me. Però… per què no? Una experiència de la representació en tots els sentits possibles.

Suposo que a algun nivell ja s’ha fet. Tot ja s’ha fet. Però, mira, aquí queda aquesta idea encara que no sigui original, encara que pugui agobiar, encara que pugui envair la llibertat de l’espectador cinèfil. Una petita reflexió, a bote pronto.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s