TJ

L’única cosa que m’assegura que tot allò va passar de debò, és la carta que segueix sota el meu llit, dins la caixa de sabates on guardo certes coses poc o molt importants, cap d’elles amb un valor econòmic rellevant, però totes amb un valor sentimental notable: una fotografia de la meva mare donant-me el pit, desenfocada i amb un contrallum encantador; la navalla del meu avi amb les seves inicials inscrites, I.D.R, que feia servir només per pelar la fruita; el didal metàl·lic que va donar-me la Matilde quan vaig anar-me’n a la mili; dues bales que vaig pispar, volent però sense mala intenció, durant aquell llarg servei militar; la nansa d’una tassa de cafè que se’m va trencar i algú em va dir “encara sort, que tens on agafar-te” i després de riure vaig decidir que havia de guardar-la; les poesies d’amor que va escriure per a mi la Matilde, abans d’anar-se’n a les Amèriques i deixar-me tan sol; el recordatori de l’enterrament del meu pare, de quan jo era encara massa petit per prestar-hi atenció; un bitllet de vaixell cap a Mallorca, d’unes vacances que vaig fer amb els amics del barri, amb un pop dibuixat a llapis mentre esperàvem al port. I la carta.

Això és tot el que hi ha dins la caixa de sabates sota el meu llit, els records damunt els quals intento atrapar el son cada nit, i cada nit ho acabo aconseguint d’alguna manera miraculosa. La vida em pesa, i això cansa, no hi ha més explicació.

La capsa només l’obro quan hi vull afegir, molt de tant en tant, un nou record que passarà a la història. La trec una mica de sota el llit, arrossegant-la per terra, i alço un cantó de la tapa amb dos dits, com si el que hi conté m’hagués de saltar a la cara o al cor. Hi enquibeixo com puc el que vull enfonsar en la memòria, la torno a tancar i l’arrossego altre cop sota el llit. Si no ho fes així, si m’hi aturés un segon a mirar-ne l’interior, tinc la sensació que alguna cosa dins meu es trencaria, ploraria com un nen petit i ja no podria parar mai més. Si l’obrís del tot em temptaria massa llegir el recordatori del pare fantasma, emprovar-me el didal de la Matilde, empunyar la navalla del meu avi, veure la joventut de la meva mare a contrallum, aferrar-me altre cop a la nansa de la tassa de cafè, llegir aquella carta plena de dubtes. Jo, el passat, no el porto massa bé.

Tot i així, no em cal veure tots aquests objectes per saber exactament com són, i la carta –tornant al tema–, la tinc gravada amb foc a la memòria. Puc descriure’n l’aspecte sense dubtar-ne. Està ben ajustada dins un sobre d’un color marronós, endurit per la pluja eixugada d’aquell dia, rebregat pels nervis, doblegat amb precisió per poder-lo dur còmodament dins la butxaca. No té destinatari ni remitent i no hi ha cap segell llepat i enganxat. No està tancat. Res no es va tancar.

El dia que el vaig conèixer vaig creure que li tindria tírria per sempre. No vaig entendre massa bé d’on havia sortit: amic d’amics o conegut de coneguts que coneixen els amics dels amics. Tot i que ningú no sabés d’on venia, en dos dies va aconseguir fer-se l’amo de la plaça. De fet, m’atreviria a dir que tant bon punt va posar-hi els peus –potser de casualitat– va atrapar a tothom i va decidir que aquell era un bon ambient per a quedar-s’hi un temps. El meu orgull i jo vam trigar certs dies a parlar-hi, per això. Un dia va posar-se davant meu, amb la cigarreta penjant-li dels llavis com fumant per casualitat, i va allargar-me la mà com si em perdonés la vida, com si m’estigués ajudant a aixecar-me d’una caiguda vergonyosa. Jo me’l vaig mirar amb desconfiança i ell va presentar-se, “sóc en TJ”, pensant-se qui sap què amb aquell nom ridículament exòtic, de yankee, com si s’hagués avançat a tots els temps i ens passés una mà per la cara només començar, només dient-nos el seu nom. Un imbècil, vaig pensar. Jo també vaig presentar-me i vam fer una sotragada forta quan vam encaixar de mans. “Encantat”, va dir ell, mentre mirava els pits impacients de la noia que seia al meu costat. Després va afegir que feia dies que volia conèixer-me, que se’m veia un tipus dur.

A la noia va oferir-li una cigarreta i va dir-li “té, joia”. En dos dies la va tenir abraçada a la cintura, i als quatre ja li havia esbocinat el cor, amb una despietat innocent. Li sabia greu, no hi podia fer més, la vida és així, les coses van així, l’amor es fa i es desfà.

Pel que fa a mi, ara veig que tot va ser tàctica: mai no he sigut un tipus dur, si de cas estranyot. Tot i que vaig seguir pensant que era un imbècil, reconec que em va entabanar. No va ser culpa meva, no és pas que hagués baixat la guàrdia o els pantalons, o que m’hagués empetitit al seu davant, o que hagués canviat l’opinió de la primera impressió, tot el contrari: veient-lo caminar d’aquella manera pel·liculera potenciava la meva convicció que ens enfrontàvem realment a un cas d’imbecil·litat. Però d’alguna manera ja m’havia atrapat a mi també, no puc mentir. Repeteixo, no va ser culpa meva: en TJ enlluerna des de l’amor i des de l’odi, i un no pot lluitar (almenys amb èxit) contra això. Val més acceptar que serà ell qui decidirà quan acaba tot, així com va ser ell qui va decidir quan havia de començar. En TJ és així, és espectacular i s’ha de reconèixer encara que a un no li agradi.

Fins i tot l’incident amb la policia, fet decisiu en aquesta història, em va semblar preconcebut, no sabria dir de quina manera. Mai no he sabut mentir, però davant d’aquells dos agents aturadets em va sortir de dins dir que en TJ havia estat tota la tarda amb mi, i que no podia ser ell qui hagués robat res. En comptes d’endur-se’l detingut van amenaçar-lo una mica, volent-lo espantar –innocents…!– amb quatre copets al pit i una mica d’alè a la cara, dient-li que el vigilarien de prop. Després van anar-se’n, girant la cantonada.

Et convido a una cervesa, és el mínim que puc fer”, en TJ va mirar-me d’una manera peculiarment triomfant, i jo vaig caure-hi de quatre potes. Des d’aquell dia em vaig convertir en la seva mà dreta, una mica a contracor i una mica amb honor. Cada cop que arribava a la plaça es repenjava amb el braç a la meva espatlla i em deia “què passa, tio dur?” i jo feia cara de no sentir-lo, però aquella nova imatge de mi m’afalagava, i veia en ell el que volia arribar a veure en mi. Crec que tot això són ximpleries, per això, i que en realitat vaig començar a ser el seu veritable amic quan van començar-li altres problemes.

Ja he dit que ell s’havia convertit en l’amo de la plaça. Tocava la guitarra, qualsevol cançó que li demanessin: se les sabia totes i, si no, les inventava. Ens havia portat un nou aire, noves bromes, noves històries que possiblement també eren inventades. Fins i tot el seu pentinat i els seus pantalons eren nous per a nosaltres. Tenia respostes per tot, encantava a tothom, els deia el que volien sentir i, de fet, això no feia cap mal a ningú. Els que estàvem al seu voltant aparentàvem normalitat, fèiem veure que hi estàvem habituats, però en el fons tots sabíem que tenir-lo a ell era especial, era diferent. Tothom el convidava a tot: li compraven unes llaunes de Coca-cola, o un casset, o uns guants. I ell ho agraïa exageradament, els lloava i els somreia, com qui acaricia el gos quan s’ha portat bé. Érem feliços, i ell també.

Un dia, algú va reclamar-li mil pessetes que li devia. Ell va treure’s diners de la butxaca tranquil·lament. Haver-ho dit abans, home. Va ser l’únic que va dir, i tot seguit va encongir-se d’espatlles i es va dur la cigarreta a la boca.

Però després de saldar aquell primer, van sorgir més deutes de carrer. Dues-centes pessetes, tres-centes cinquanta, mil cinc-centes. Se sumaven els diners i la desconfiança de la gent, i tot i que en TJ seguia amb el seu posat inamovible, el seu entorn havia començat a canviar. Ell no feia cas de res, ignorant la seva decadència: seguia parlant amb tothom, fent riure a la gent i desviant-se quan la conversa, o la mirada, o la posició d’algú deixava d’interessar-li. Però poc a poc l’estil de la seva cigarreta desencantada perdia valor, i la lluïa com un rei llueix la corona enmig d’una sala buida.

Un dia va dir-me que jo era el millor amic que havia tingut mai. Que fins i tot s’atreviria a dir que era l’únic. Jo no vaig saber respondre; tenia la certesa que alguna cosa a l’interior d’en TJ s’estava apagant, però no sabia què havia de fer un amic en un moment com aquell. No sé si mai abans havia estat el millor amic de ningú, i això em va semblar una responsabilitat molt gran, em va acollonir. A partir d’aquí, tot va ser molt ràpid.

Al cap de pocs dies, en TJ va demanar a un noi si podia deixar-li diners: volia fer arreglar la guitarra per provar d’entrar a no sé quina escola de música, segons ell molt important. El noi, però, va mirar a terra i va callar. Ningú no va atrevir-se a dir res. Va ser el mateix TJ qui va sortir de la situació, dient: “no passa res, ja m’espavilaré”, i va donar-li un copet amistós a aquell noi que no va saber dir que no, però va que aconseguir resistir-se a dir que sí. Després em va mirar, es va repenjar a la meva espatlla i va dir-me, molt alegre: “tio dur, me n’he d’anar, ens veiem demà”. I va marxar.

L’endemà no el vaig veure. Ni tampoc el dia següent, ni mai més. No va tornar a aparèixer per la plaça. Poc després vaig saber –no sé de quina font poc fiable– que la mare d’en TJ havia mort. Vaig descobrir on i quan se celebrava la missa, i vaig escriure la carta, plena de dubtes, amb admiració i decepció entre línies, no sabent ben bé què dir-li.

Però quan vaig arribar a l’enterrament en TJ no hi era, i no vaig atrevir-me a preguntar per ell. De sobte, xop sota la pluja, tenia la sensació que mai no havia parlat realment amb ell, que mai no m’havia dit res sobre la seva família, sobre la dona morta que hi havia dins el fèretre; vaig arribar a tenir la sensació que mai no l’havia conegut, que mai no havia existit.

Sovint torno a tenir aquella mateixa sensació. Però només em cal mirar la caixa de sabates que tinc sota el llit, saber que la carta segueix allà dins, al costat dels altres records de la meva vida, de gent i d’èpoques que, sense excepció, també han anat desapareixent. Però són altres històries.

Anuncis

2 respostes a “TJ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s